Sempre s'ha dit que la lluna influeix d'alguna manera en tot el que fem. La lluna nova, per exemple, és el pitjor moment per començar una història d'amor; per contra, en lluna creixent és el moment més adient. En lluna plena es consolida fins que, com la mateixa lluna, comença a minvar. I sempre, sempre, amb un punt de misteri en cadascuna de les històries, ocult en la cara eternament amagada de l'astre. Fins que tot torna a començar una altra vegada… Per això, de vegades, les històries d'amor acaben com la lluna… Plenes, noves, en augment, extingint-se o, senzillament, desapareixent sota el mantell d'un cel negre…